Chapter 6 (Robert Robert)

EL TEATRE PRINCIPAL

Barcelona sempre ha tingut molts enemics.

Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant.

Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.

Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:

-Que la llepa l'arquitecte?

-Que la volen rifar?

-Que la tapen amb papers?

-Que va en camisa?

Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.

Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de les seves.

Té! ?Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!

No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que rifen per Tots Sants.

* * *

Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar-la a terra.

Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i té raó.

Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.

* * *

En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.

BARCELONA AVUI EN DIA

?Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -?D'on surt, ara, aquest beneit? ?Que està fet a poc!

La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys su?cida, i tot seguit responíem: -Oh!... ?Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!... ?si haguésseu estat a Londres!...

Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ?Sempre ens parlen de lo mateix!

Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!...

Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!

Ara és ben al revés!

Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.

Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.

Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confian?a, prosseguesc.

Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.

Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.

Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -?Que no saben lo que ha succe?t?

Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.

Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esfor?os que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.

Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia.

Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.

Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.

Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.

Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.

D'en?à que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la cal?; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.

Si els almogàvers nos veien!

I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien!

?No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la pla?a?

-Quina diversió!- dèiem amb escani. -?No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Pla?a Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.

Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.

Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de...

Atura't, Pau.

Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.

L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.