Chapter 5 5

Un cop tornats a la vora del foc, que abrandàrem amb la millor feixina, que restava, vaig felicitar entusiàsticament en Xaneta.

-Ets el millor cap de tots tres -li vaig dir. - Has tingut una pensada digna d'un gran general. Si no se t'hagués acudit, estàvem ben perduts.

-Es s'astúcia -va respondre, ensalivant de satisfacció. -Ja us ho deia jo que s'astúcia i sa prudència eren armes molt fines. Ara n'heu tocades ses proves.

-Sí que són armes fines -vaig contestar,- però no tothom té l'enginy, que és menester per a esmolar-les i bé servir-se'n. T'has cobert de glòria, Xaneta i mira... no vull que això es perdi. Demà ho contaré als nois d'estudi i tot Blanes n'anirà ple. Veuràs quina garola armarem a la salut d'en Llambregues! I tots els nois et voldran ésser amics.

Ell m'escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal d'aprovació, però de sobre se li trasmudà la cara i, amb un aire greu i preocupat, exclamà: -Alerta amb ses criaturades, noi de sucre! Valdrà més que no xerrem.

-Què? Una facècia tan divertida ?no ens hem de donar el gust de contar-la?

-Ets gustos costen cars -reparà ell. -Es clar que un hom s'agradaria de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca i us en fa ses seves enhorabones. Però... alerta... mentres nosaltres ens estufaríem sota ets untets de ses paraules falagueres, en Llambregues bufaria de ràbia com si li gratèssin s'esquena amb una estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui sap? ... potsefer que algú de nosaltres cantaria es gori-gori final. és un bèstia bruta en Llambregues. Ens convé callar. Tan poc que costa de callar! -Esclafí un llarg sospir i afegí: -I tant que un hom glateix per xerrar!

-Tens raó, Xaneta; no hem de dir res -saltà en Lluís. -Jo et prometo callar com un mort.

-Tu sí; jo et cree com s'Evangeli; però aquest altre i jo...

Aquí va interrompre la seva frase i aixecà un dit en senyal d'atenció. Sonaven hores i tots tres paràrem esment a comptar-les. El vent s'era encalmat i les batallades del rellotge del poble difonien per l'atmosfera pura i elàstica una dol?a música, que passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més a manera que s'eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge als turons i serres de l'entorn.

En Xaneta comptava en veu alta: -una, dues, tres...

-Sis hores! -exclamàrem tots en acabat.

-Via i foris a empaiar sarbret! -disposà el nostre director, aixecant-se tot atrafegat. -Vinguen ets reclams! A on heu posada s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. ànsia, no perdem temps. D'aquí a mitja horeta s'auba serà estesa per sa terra, i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des nostro arbret desguarnit.

Per més que ens afanyàrem, quan haguérem preparat les nostres coses, apagat el foc i distribu?t a l'entorn de l'arbret les sis gàbies dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva intensitat i nitidesa: l'entelava una blavor, que emboirava la llum dels estels; i cap a la banda d'orient el cel s'obria amb una diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa.

Tot seguit comen?àrem a empallar. En Xaneta, que era més pràctic en el maneig del vesc, empastava les palles, que li anava allargant d'una a una en Lluís, d'un manat, que en tenia a sota l'aixella, i jo, enfilat a dalt d'un roc, un cop empastades, les prenia d'en Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya, amb que suara havíem endidalat els branquillons de l'arbret. Aquella operació era braument entretinguda, i for?a penosa a causa del fred, que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava, causant-nos-hi una co?ssor insofrible, el tros de les orelles, que eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca, per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits, però no paràvem un moment el treball. Si ens l'haguessin obligat, de segur que ens n'hauríem queixat de valent; mes ara que ens l'imposava la nostra propia il·lusió, ningú pensava en deixar-lo. Només en Xaneta, que era el que patia més amb el maneig del vesc i l'aigua gelebrída, on havia de pastar-lo, s'exclamava de tant en tant: -Rellamp, quin grísol s'és girat! Taia més fi que una rasadora de barber! Això és fred d'auba. Afanyem-nos, afanyem-nos!

Certament, el temps apressava. Es diria que una pal·lidesa freda i bascosa s'estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremolí en l'herba.. El llevant era d'una blancor trista, sorda, cadavèrica... Però tenia quelcom de la cara d'una persona, que hagués vingut en basca i s'anés retornant: cada vegada que hi girava la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava, estimulant-me a prosseguir l'empallament amb més daler. Aviat fou d'un groc d'aigua de taronja. Al cap d'una estoneta ja presentava una color com de carn; i aquella color s'anà escalfant, escalfant per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres orelles.

De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i repetits. -Verdums! -avisà en Xaneta. -Cuitem, apartem-nos, apartem- nos... que no s'espantun!

Sense ni tan sols encomanar a l'arbret la palla envescada, que tenia a la mà, vaig córrer cap a un xòrrec i m'hi vaig ajupir al dedins. Els meus companys també havien desaparegut de les envistes. ?Renoi, verdums! Tan grossos i bonics que són! Si els poguéssim agafar!? I cert que eren verdums; no s'havia errat en Xaneta; tot seguit vaig sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic, que solen llan?ar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a l'horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes àuries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes, que s'anaven dilatant i es convertien en tres estels d'or, palpitants en mig de la blavor obscura i deserta del cel. ?Que bonics! Ah! tocar-los, posseir-los... quin gaudi!? El meu cor els atreia amb tota la for?a del seu desig. Vindrien? ...Canviarien de rumb?

Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i es movien dins l'aire, quasi en línia perpendicular sobre el meu cap. Amb el vogament del vol, els glops d'ombra de la conca de llurs aletes tan aviat s'esvaien com tornaven al seu lloc, a manera d'una delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah! passaven de llarg. Però no... El nostre reclam va brillar amb més insistència, amb més fervor i més pit que mai... I ells s'aturaren com corpresos, es giraren, davallaren... Baixaven en diagonal cap a l'arbret! Serien nostres. Mes, tot d'un plegat, esclafiren un piulet breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap a enllà de les profundes blavors.

-Male?ts sigun ells! -va cridar en Xaneta, reapareguent. -Se'ns han escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oidà! com hem d'hajar aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta? Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no contents encara d'això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar l'empallament de l'arbret.

Mentrestant el dia entrava més i més. La calitja marina s'havia carenat d'una franja d'or, i tot el paisatge, des de llevant fins al Montseny, s'estremia sota una fluctuació de llum tenuíssima i vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs més altarosos s'ablamà com un encenall i foguejaren al nostre entorn una munió de gotetes de rosada, a faisó d'ullets tafaners i parpellejants, que la bosquina obrís a espiar la gloriosa sortida del sol. Segurament l'astre del dia s'al?ava ja sobre el nostre horitzó darrera la fosca calitja.

I aleshores comen?à el gran moviment dels ocells de passa. Semblava que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres s'eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per tot arreu, com si l'aire els criés espontàniament; eren de primer un piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració més sensible entre els múltiples punts de vibració de l'ambient; després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard, una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera... I quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic, acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom parava l'atenció a una banda o a l'altra, percebia la piulada del pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer... Cada partícula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el cel era un psalteri.

Nosaltres sotjàvem l'arbret a una distància d'una vintena de passes, ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estàvem callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa ruixada de moixons ?no en cauria una gotellada per a nosaltres?

No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una voladúria de caderneres, fenent l'oratjol amb un graciós moviment, que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en avall, arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam. Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines grogues, lluentes de tendror. Després s'enlairà tota compacta, com si un buf de vent l'aixequés amunt, amunt... Per fí s'immobilitzà i, esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien, caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.

-Nostres! -vàrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte amena?ador espantà els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s'eren aferrades a llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb la palla tra?dora entravessada de llarg a llarg de les desplegades ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques mateixes, que havien pres per reposador; altres queien pesadament en terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sòl i fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui s'entrebanca amb la pròpia faldamenta dels seus vestits. En férem un bell arreplec.

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir d'ésser posse?dors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta, indicant-nos-el amb el dit. -Mà, quin mascle! -Quina cua! Això és un ròssec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans, vinguts no sé de quins indrets s'havien llan?at a larbret ràpids com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i, en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del turó. I, d'en?à de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posse?ts de l'embriac de la ca?a.

Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: ?Contra mi no hi val espai, no hi valen ales.?

Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que es diria qué l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una actitud d'àliga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció admiradora que es mereixia, al?àvem inquiets la vista cap a l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una ra?mada de lluers empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant, tombant... No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot, s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estavem empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, així que ens ajupíem, s'hi abalan?aven i queien sobre els nostres clatells.

-Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Lluís.

-Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de sort.

I allà luny, ací, allà i allà d'enllà, entre les calimes de la costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers. Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que, avorrits de la vida, haguessin resolt su?cidar-se i s'instessin uns amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit; tirit, tirit... veniu, veniu...

La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des d'aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejan?a no s'era encara assaciada, i glatíem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no venien pas.

En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb altres, es llan?aven de cap contra els filferros, que els retenien... Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esfor?os inútils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven més que la vida. Llurs ullets, que abra?aven la immensitat de l'espai, miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven neguitosament amb l'impuls de llan?ar-se a l'abisme blau. I que esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agen?ament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores, totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans s'al?ava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques verdors de la selva.

Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m'hi embadalia i que pensava: ?No, aquests ocells no són pas mústics i desllu?ts com els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu cor els deia: ?aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut en bones mans; no us farem cap dany.? Però, un altre pensament més profund m'entristia: una sorda aprehensió d'haver-lo ja causat aquell dany.