Chapter 3 3

Tot seguit ens posàrem a treballar. Ens vàrem asseure darrera un tros de paret seca, que restava d'una feixa perduda, vora, vora d'un vall herbós, mig esbornegat; i allí, amb el ram d'alzina entravessat sobre les nostres cuixes, vàrem anar-lo preparant, esbrossant-lo de secalls i rama sobrera i esfullant els branquinyols cimers i cal?ant-los amb els canonets de canya, que havien de sostenir la pallada.

En acabat, el plantàrem al punt més alt del turó. Feia un goig d'allò més. Impossible sospitar que no fos nat i arrelat allí mateix. Era rodó de cap?ada, esparpelladet i d'una negror ufanosa que, a ràfegues, s'esbandia de finíssims girasols argentins; els canonets de canya hi prenien l'aspecte de beines de fullam tendre, grogues i lluentes; la gallarda soca s'aguantava amb fermesa i el ramatge, gaiament bellugós, contestava amb un xiu-xiu comunicatiu i dol? a les manyagueries de l'oratge.

Heu-vos aquí una trampa ben enganyadora, pobres ocellets! Com malfiar-se d'aquell arbret joliu?

On devien ésser ara els innocentons, que s'hi havien de deixar caure? Segurament lluny, part d'allà de muntanyes tot just obiradores, adormidets tranquil·lament amb el caparró sota l'ala. I mentrestant, en mig de la nit, en un paratge que, tal vegada, ni tan sols coneixien, el destí inexorable preparava llur perdició; i nosaltres n'érem els ministres, i, abocats al pervindre, hi plantàvem una fita sinistra per a vides d'éssers inconeguts.

Allò era esgarrifós. El meu enteniment d'infant va llambregar la vida movent-se vers abismes, que fan rodar el cap, i vaig espantar- me de la meva acció. Però l'esgarrifan?a tràgica va passar com un buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volíem pas causar cap dany als ocellets. Jo me'ls estimaria coralment. Els mantindria la gàbia ben neta, els posaria al sol... Cada dia un brotet d'escarola tendra... Els ensenyaria a venir a la meva mà a pendre-hi els pinyonets pelats... Déu volgués que el dia fos d'una bella entrada, i que els ocellets caiguessin com a pluja sobre el nostre ram.

El que ens dalia era l'espera; i no dic res del fred. Els peus se'ns gla?aven.

-Passegem, passegem, -aconsellà en Xaneta. -Que ses sangs no se'ns adormun. Figureu-vos que una cobla toca un contrapàs i que l'hem de ballar. ànsia!

I amb les mans a les butxaques de les calces i el cap sebollit dintre els set volts del seu tapaboques, acompanyà l'acció al consell, tresca que tresca, perneja que pernejaras.

Aleshores en Lluís, que estava mut i cloc-piu al meu costat, al?à per sobre l'embós la seva cara llarga, tota ulleres i nas, i em va dir:

-Així hem de passar la nit, fent d'aplanamuntanyes?

-No ho trobo pas gaire divertit -vaig respondre, -però si no ens movem, el fred ens pujarà cames amunt. Quin altre remei ens toca que imitar en Xaneta? Potser convindria que arméssim algun joc de patacada. Podríem jugar a runy, a saltar i parar, a sauva de tocar pedra...

-Que vols dir que no trobaríem brossa per encendre foc?

-Foc! Santa paraula! -exclamà en Xaneta, plantant-se d'un bot entre nosaltres dos. -Teniu mistos?

En Lluís se tragué de la butxaca una capsa rebregada, i, maldant, ne féu sortir el calaixet. No hi havia sinó dues candeletes i encara la una d'elles sense lluc, ni rastre de mixtura.

-Poca cosa és -va dir en Xaneta, palpant-les i mostrant-nos-les. - Però el certus és que amb una sola d'aquestes busques tan petites se podria assolar sa vila. Aquesta no val res -féu, llen?ant-la. -Es una pobrica, que ha perdut sa bossa dets diners. De contra, aquesta altra és de primera classe, sencera de cama i ben plena de potències! Oi, quina pirrosseta de mixtura, ninets? Sembla mentida, ai có! que d'un ou tan petit pugu néixer un drac capa? d'engollir tot un bosc. I ell és ací dedins, caretons. Ordi! Gorda'l bé, Lluís. I anem a preparar-li establada per a quan naixerà.

-Sí, sí, a cercar llenya i foris! -vaig cridar amb entusiasme.

Alló ens serviria de distracció. Tot seguit ens escampàrem alegrois per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes a la recerca de secallons! En aquell paratge, i això precisament constitu?a la seva excellència com a parany, no hi havia arbre, ni arbrissó; no hi creixien sinó, i encara raquítiques, algunes mates de bosquina: argelagues, estepes, falgueres, tomanyins... sobretot tomanyins, que en aquell temps estaven poncellats o florits. Un llenyater o un feixinaire no podia pas fer-hi gaire el seu agost.

Al principi ens limitàrem a recollir els miserables brins de brossa seca que trobàvem entre les plantes vives; però, a manera que ens imposàvem dels resultats obtinguts afluixàvem els nostres escrúpuls sobre la matèria combustible i, ara perquè ens semblava secallosa, agafàvem una mata sencera mig tendra, ara, perque tenia el tronc fustós, n'arrabassàvem una altra de tota verda. Acabàrem per no perdonar-ne gaires. I així va créixer bellament la nostra pila, la qual, això sí, més que de llenya cremadora, semblava de ramatge bonic per a un parament de festa de carrer. Allí la falguera amb ses fullasses ornamentals, allí el tomanyí apenjollat de flors semblants a borles de vellut, allí verdors de tota mena.

-Mà, noi, quanta de tendror! -exclamàrem consternats, en examinar el resultat de la nostra tasca.

Però, bah!... comen?aríem per encendre la llenya seca, i, dins un bon flamareig, la més verda cremaria també. Per sort havíem arreplegat una bona porció d'esparragueres i gatoses mortes, torrades, rosses com un sucre de mel; i cuitàrem a situar-les al paratge que volíem allarar: una fondaladeta, que hi havia al cim del turó, dintre la qual, ajeguts, estaríem a redós del vent. Amb quin estudi les hi agarberàrem! I, després, les cobrírem de troncalla i de feixina verda i ens preparàrem a calar-hi foc. Segurament tots estavem grocs d'emoció. En Xaneta que no havia volgut fiar l'operació a cap altres mans que les seves, s'agenollà en terra i, amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a l'entorn llambregades ràpides, comprovant si estaven ben preses totes les precaucions. En Lluís i jo emparàvem el vent amb els nostres abrics estesos, i llavoràvem d'esperit, impacients i anguniosos. Ara?.. Encara no? No; calia deixar que passés la pantejada del ventijol la qual s'eixamplava plena de mormolls creixents, que els nostres sentits sobreexcitats percebien amb una intensitat extraordinària i alarmant. Renoi, que llarga! ...Sabría aprofitar la bona ocasió el nostre company?

De sobte, rast! espetegà la mixtura sobre el raspador de la capsa i... no res... en caigué una polsina de fósfor, que constel·là l'ombra sota els nostres abrics.

-Animal! Poca tra?a! -vaig rondinar feréstegament.

-Male?des sigun sa tremolor dets meus dits i de sa meua ànima! - exclamà en Xaneta, brandant el cap abatudament; i vacil·là com si, espantant-se de la seva responsabilitat, intentés cedir a algun de nosaltres el seu lloc i la comprometedora tasca; però, de cop i volta va decidir-se, refregà de nou el mist al raspador amb un moviment ràpid i l'encengué. I aparegué la feble flameta, de la qual depenia el nostre confort de la nit; i, després dels esclats i bandereigs de la conflagració, s'aquíetà i prengué una forma afusada. Cap de nosaltres no gosava respirar. Tots la seguíem amb la vista astorats i atents. Ara s'encongeix i blaveja, petita, petita... ; Ara s'eixampla resplendent, com un insecte, que treu del dessota dels seus èlitres el joc brillant de ses ales voladores... En Xaneta, emparant-la amb sa mà esquerra, la movia amb tota mena de precaucions a través de l'aire, que podia ofegar-la; i finalment ens l'amagà en acostar-la cap a la feixina. Aleshores només en vèiem la resplendor, i jo vaig aixecar el cor a Déu. ?Feu-nos la gràcia que pugui pendre foc a la llenya!?

Vaig sentir la crepitació sorda, que fan les gatoses en encendre's, i tot seguit, amb una mena d'esbufec com de gat enfurestit s'al?à fins a la meva cara una flamarada que cuidà cremar-me les celles. Visca, visca! Ja tenim foc. Però, no, no... encara no podíem cantar victòria. La flamarada va extingir-se, i no restà sinó una roentor, que, com una munió de llampeigs trencadissos corria en zigui-zaga per l'espinam de les gatoses i s'apagava ràpidament. Aleshores vaig veure que en Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves forces per reanimar aquell caliu apagadís, i vaig cuitar a imitar- lo. En Lluís féu igual, i tots tres, apa! bufa que bufaràs.

No fou endebades. Belles flames brollaren d'ací d'allà, s'apoderaren dels troncs grossos i tota la pila s'anà ablamant, fins la feixina verda i tot. Però en voleu de fum? ...un fum espès i blanc... I tot bufant, bufant, me'n vaig empassar un glop, que em tapà els esperits. Vaig aixecar-me mig esbala?t i vinga esternudar cop i recop, una i cent vegades! No podia calmar-me. I vaig reparar que els meus companys passaven la mateixa tribulació. Els seus caparrons, que flotaven entre la fumarada com testes de serafins dins una boirina mística, se movien atracallats per una tempestat d'esternuts, que els rebatia d'arrera a envant i d'avant a enrera, sense donar-los un punt de repòs.

-Fugim, fugim d'aquest fum -va cridar en Xaneta.

I ja ho crec que en fugírem! Enc que no ens ho hagués avisat, ho hauríem fet per instint. I dolorits de ronyons i esborneiats cercàrem l'aire clar i ens ajaguérem de boca terrosa sobre un marge, que balconejava a la banda de tramuntana, d'on venia l'oratjol.

Allí ens anàrem reposant poc a poc; i, entre caparrada i caparrada dels seus darrers esternuts, en Xaneta, amb una veu embolicada entre tels, que l'obscurien, i sospirs, que la trencaven, va dir: -Ai Maria Santissima, quines pessigolles més enfadoses! Estic mig desconjuntat. Aquest fum de tomanyins rellents és capa? de fer esternudar sants de fusta. I si no ens en fóssim apartats de pressa i corrents crec que hauríem acabat per caure esmicolats a peces menudes al voltant des foc. Però ja n'estem salvats, i aquestes esclatarades de nas no ens han d'espantar. Són salut i aclareixen l'enteniment.

-Deu ésser una salut com la dels floroncos -insinuà en Lluís tot tapat d'esperits.

-De bona gana la regalaria a... -vaig fer jo; i, sentint-me de sobte ennuegat per un esternut, vaig restar amb un pam de boca oberta sense poder afegir paraula i amb el respir sacsejat i angoixós.

Un cop refets, ens anàrem atansant al foc amb precaució. El fum empès per un oratge manyac s'acarrerava cap a migjorn: tot aterrat, aterrat, tramuntava el turonet i es capbussava vessant avall cosa d'algunes passes, alxecant-se després cel amunt i esboirant-s'hi. La banda del nord restava, doncs, serena, i allí ens aclofàrem dintre la fondaladeta, entre el foc i un marge embardissat que ens servia de respatller i de paravent. Ens hi posàrem com a cal sogre, amb tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronova de tant en tant amb llur escalf agradós. En Lluís seia a la meva esquerra i en Xaneta a l'altre costat. No teníem gens de son i conversàvem alegrement, tot contemplant el bandereig de les flamarades, la dansa folla de les espurnes, que n'eixien, i les mudances, que sofria a cada moment el paisatge roent i fantàstic del caliu, que s'anava renovant. No ens calia altra feina sinó afegir de tant en tant llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atu?r-lo. No patiem fred, ni cap altre mal.

-Qui sap alguna rondalla? -va preguntar en Xaneta.

-Rondalles! Prou que m'agraden -vaig respondre jo. -I el foc sembla que les demana; però si són de les que tots ens sabem de cor, no donen cap gust. En Lluís i jo ens hem contat les nostres tantes vegades, que ja ens fastiguejaríem de repetir-ne cap.

-Doncs jo -va saltar en Xaneta -us en vull contar una, que em penso que no l'heu sentida mai; la de sa mare de Sant Pere.

-Apa, doncs, siguem-hi! -vàrem fer en Lluís i jo, incorporant-nos.

En Xaneta se'ns arrambà tant com pogué, a fi que no perdéssim cap paraula, va mig cloure les parpelles, somrigué per sota el nas amb un aire entre picardiós i beatífic, i, amb una verba seguida, seguida, tot llepant-se de tant en tant els llavis com si se li emmelessin del seu bell dir, va explicar-se de la següent manera;

-?Heu-vos aquí, carets de Déu, que sa mare de Sant Pere era sa dona més rampelluda i mala arna que hi haju hagut sota sa capa des cel. Era tant des puny estret que mai va ter caritat a cap pobre, sinó un cop que va donar a un mort de fam un forc de cebes, que se li grillaven. I ve que li arriba es temps de ses fruites madures i, xap, cau dins es cistell de sa mort, com tots farem a sa nostra hora; i sa seua animeta negra de pecat a on havia de definir?.. A ses calderes més fondes dets menuts d'en Cundo. Bé... ja l'hi tenim... deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d'ací, ronda d'allà, predica que predicaràs, gonya es Cel i Nostre Senyor me l'hi fica de porter, encarregant-li totes ses claus. Es bo de s'homo, què xalat!... se repantiga a sa poltrona de cuiro i... hala... hi fa petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel hi han tres finestres: una, dóna as jardins de sa glòria i està sempre oberta, deixant entrar ses bones flaires, i, de ses altres dues, tancades i barrades, s'una, sa verda, dóna as purgatori, i s'atra, sa vermeia, a s'infern, que Déu ens gord d'anar-hi. Doncs com hai dit, heus-aquí que Sant Pere dormia i, en un escarbotell de sa becaina, va sentir un crit d'lsraiel, que venia de sa banda de s'infern, i li va semblar coneixer sa veu de sa seua mare.

Ai vatua sa veia de Judes! Vols-te jugar que es serà condemnada?

Si serà, si no serà, per treure'n s'aigua neta, obre sa finestra vermeia i s'aboca a guaitar. Podeu comptar, tots es condemnats, quan vegeren es cel obert, si es posarien a badar, mirant en l'aire! I sa mare de Sant Pere, que t'hi veu es seu fill. -Ah! fill reconsagrat - va cridar de seguida; -tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?

-I doncs que us hi faré jo?

-Que m'hi faràs, pocavergonya? Aquí, que corre sa brama que ets sa nineta de s'ui dret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de ca seua, fill bordissenc, i m'has de deixar patir? Arri, amoixa es teu mestre! Ja no ets homo si no em treus d'aquí.

Sant Pere va tancar sa finestra i amb es cor trist se n'entrà pes caminals des Cel, rumiant, rumiant, Que faràs, que diràs?.. Ve que atalaia es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris florits; i va i es llen?a a sos peus i l'abra?a des garrons de ses cames.

-Mestre, o Mestre, pes bon record de ses caminades, que hem fetes junts per sa terra, m'heu de cedir una gràcia.

-Parla -li va dir es bon Jesús. -Ja serà prou que no lliguem caps.

-Tinc sa mare a s'infern i voldria que la'n traguèssiu.

-Si que és mal negoci! Però, veiam... que no passava mai es rosari sa teua mare?

-Ca, home, ca!

-Bé deuria dur s'escapulari des Carme! -Ca, home, ca!

-I de caritat que no en feia? -Ca, home, ca!

-Mai per un mai?

-Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam.

-Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portun es forc.

Ets àngels vàren córrer sa terra i vàren portar es trenat de bogues, que era ja mig podrit i sense cebes, perque es mort de fam se les havia menjades.

-Té -va dir es bon Jesús -aquest és es cap, que has d'allargar a sa teua mare. Que s'hi aferru i amunt!

Sant Pere no es planyegué pas a córrer i obrir sa finestra vermeia i au! trenat de bogues avall, que s'allargava, s'allargava fins a sa gola més fonda de s'infern. I va cridar: -Apa, arrapeu's as trenat, mare, que us pujaré. -I sa veia s'hi arrapa, i Sant Pere tira que tira, apuntalat de genois a s'ampit de sa finestra... tira que tira, i l'anava hissant. Emprò ets atros condemnats, que ho veieren, se varen agafar ases cames de s'afortunada, i atros, i atros s'arraparen ases cames d'ets primers. N'hi havia una raimada!... I tots anaven seguint amunt!... amunt!... i ses bogues podrides ho aguantaven tot. Ningú no gosava a respirar. Ja es front de sa mare de Sant Pere arribava a sa finestra. Llavors se va veure salvada i tragué es seu mal gènit. -Arri avall! N'haguéssiu criats de fills sants! -va cridar, ventant pernada per a desempallegar-se d'ets atros condemnats. I amb aquella batzegada es trenat de bogues se peta i veia i seguidors caigueren a s'infern. I encara mai no n'ha sortit ningú.

Acabat, en Xaneta va esclafir la rialla i jo també. -Arri avall sa vea rampelluda!

-Avall! Avall! En Lluís se persignà i va dir: -Déu ens guardi de mal, Xaneta. A mi aquesta rondalla no em sap pas de bona sentor. Els Sants bé la deuen estimar la seva parentela, i això de dir penjaments de la mare de Sant Pere i de flocar-la a l'infern em sembla tan lleig com un pecat mortal.

-No m'atracallus, manu -va respondre en Xaneta. -Si ella, sa vea, és a s'infern, ni jo ni ets Sants no la'n podem pas treure, i, si no hi és, me'n rento ses mans, que no me l'hai pas empatollada jo sa rondalla. Paraula en?à, paraula enllà, us l'hai referida tal com va contarme-la s'avi Jeremies d'Arraval, que es un homo de bé, que passa ets rosaris cada dia i mastega més parenostres que tu i tots ets teus parents.

Mentrestant la nuvolada s'era abatuda cap a l'horitzó de mar, i la lluna, vas de llum puríssim, resplendia en un cel immaculat. Tots ens abocàrem al marge per guaitar-la. Era una lluna de creixent, amb els cornals quasi en amunt, entre els quals la part ombrosa de l'astre, ben obiradora i d'un diàmetre més petit en apariència que el de la part clara, sortia a la manera d'una gla, que brolla del seu didalet blanc. En Lluís se la mirava embadalit i exclamà:

-Que bonica! és una veritable llanxeta de plata.

-Errada! -va saltar en Xaneta. -Mirate-la bé. és es bressol des bon Jesuset. Veuràs, repara es cèrcol de sa mosquitera. No repares sa mosquitera tirada, allò negrenc que tot just s'afigura? Ara s'Infant dorm i la Verge feineja per sa casa amplis me. Ets àngels amb candeles enceses vetllen un tros lluny des bressol; veus?

-Calla, tu veus els àngels? -va fer en Lluís. -No, ets àngels no es veuen, perque s'ombra se'ls menja -contestà en Xaneta, -però es veuen ets flams de ses seues candeles. Goita.

-Les estrelles?

-Diga-les-hi estrelles. Ets noms són aire i ses coses els aguanten tots.

-Ja és bonic això, que dius -va dir en Lluís, contemplant els estels amb complacència. -Però és una falòrnia. Que te les creus tu, Xaneta, aqueixes corrandes?

-Jo! -va respondre en Xaneta, vacil·lant.- Ningú no hi ha estat per allí amunt. Diuen i dic, però qui vols que el remenu es mobiliari d'un pis tan alt, sinó Déu i ets àngels? Ara... del cert, del cert... crec que ningú no en sap res.

-Se'n sap més que no et penses, Xaneta -va saltar en Lluís; i, girant-se cap a mi, em preguntà: -Que et sembla a tu? L'oncle em va dir que la lluna era un món.

-Sí -vaig respondre. -Es un món com la terra, una mica més petit.

-Amb muntanyes i tot? -Ja ho crec. Amb grans muntanyes, més altes que el Montseny.

-I com se sap això? -Mirant-ho amb unes ulleres de llarga vista... unes ullerasses de gegant, que tenen cada vidre com una mola de molí.

-I a les muntanyes de la lluna no s'hi veuen arbres i cases i gent?

-No s'arriben a afigurar. -I rius?

-Tampoc se reparen; però hi ha mars. Jo vaig veure un mapa de la lluna i era igual que qualsevol de la terra: allí mars, allí continents, allí badies...

A tot això, en Xaneta m'anava tocant amb el colze i s'estremia amb un riure de conill; i, aprofitant una distracció d'en Lluís, qui s'encantava amb la visió del cel plena dels seus somnis, se m'acostà a l'orella i em va dir rapidament amb veu baixa i enriolada :

-Dali, dali garrofa, dali! Ma, si en tragina de morral aquest noi!

Vaig mirar-me'l amb una cara tota malagradosa. Figurar-se que jo era capa? d'enganyar el pobre Lluís! No mereixia una llisada aquell minyó presumptuós, que es creia més viu que tothom? Me vingueren a la punta de la llengua un reguitzell de paraules agres. Però que en trauria de dir-n'hi quatre? Qui era capa? de convèncer-lo que l'estelada no era una menudalla, que, ben arreplegada, li cabria al clot de la gorra? I, tot plegat valia la pena d'armar una batussa? Aixi doncs, d'una consideració a l'altra vaig anar-me empassant la mala saliva, que la pru?ja dels dicteris m'havia fet a la boca, i vaig optar per callar-los; i, per a esbargir més la temptació, vaig aixecar-me i em vaig posar a passejar per sobre el marge, atalaiant el paisatge.