Chapter 4 4

El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar la finestra d'una casa de pagés i vaig pensar: ?Això és que la gent es lleva. Senyal que la matinada és avan?ada i que el matí no és gaire lluny.? Cap al poble, sonava veladament una mena de trompeteria, que va confirmar- m'ho. Era la diana dels galls, que s'al?ava muniosa dels innombrables corrals de la vila i despertava ecos dispersos per les masies amagades darrera les muntanyes.

També vaig sentir la veu argentina i refilaire d'una dona, que segurament s'esfreixurava apel·lant i renyant alguna mainada, que li fugia camins enllà, i, cap a la banda de Sant Pere del Bosc, uns lladrucs de gossos, que devien senyalar algun vianant. Totes aquestes veus, afeblides per la distància, l'orella les destriava netament a través de l'aire cristal·lí, tal com l'ull repara fil a fil els brins d'herba menuda al fons d'un estany d'aigües clares, però eren quelcom tan llunyà que un hom hauria dit que la profunda puresa del silenci no se'n contorbava. Jo les escoltava amb interès perque m'indicaven l'hora, i no tenia altre rellotge, on consultar-la. Quina cosa més bona era un rellotge! Aixi que tingués prou dinerets me n 'havia de comprar un.

Ja em girava per a tornar a la vora del foc, quan vaig sentir, vingut de cap avall de la muntanya, de Santa Bàrbara, un ronc estossec, que m'ocasionà certa alarma. Segurament algú pujava pel costerut caminoi de les vinyes cap al que menava vers el paratge on erem. Vaig girar-hi la vista i, al cap de poca estona, en un revolt llunyà, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que apareixia el negrall d'un home. I, el pressentiment del meu cor no m'havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran ramàs sobre el muscle esquerre i, a la mà dreta, al cap d'avall del bra? llan?at, un farcell, que devia ésser de gàbies. Per for?a havia de dur la intenció d'ocupar el nostre parany, que era el millor de la rodalia. Qui sap si, en adonar-se que l'havíem pres, respectaria els nostres drets? Qui sap? Era un home com un Sant Pau.

Tot seguit vaig avisar els meus companys.

-Lluís, Xaneta, alerta! Mireu : un parador, que ve cap aquí.

Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el major interès cap a l'indret, que jo els vaig indicar.

-Si, es un home amb un ram, un parador -va dir en Lluís.-Va pujant amb santa calma, i poc es pensa que l'haguem pres per mà.

En Xaneta es gratà el clatell amb un aire indecís i abatut.

- Crosta! Deu ésser en Llambregues- mormolà. Oi, que a sa seua gorra li manca mitja visera? Coi! No es pot afinar bé des de tan lluny i amb aquesta mala faró de quart de lluna. Però... aqueixes camarres, aqueixa jupa, aqueix balandreig de cos tan disgraciat. és ell, vatua! I que fem?

-Nosaltres no hem de fer res -vaig contestar. -Es ell el que s'haurà de bellugar a entornar-se'n un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat.

-A dreta llei sí -va dir en Xaneta. -Nosaltres tenim s'arbre plantat: això és una bandera, que diu que es castell és nostre. Tots ets paradors des món ens donarien sa part guanyada, però...

-Però que?

-Que en Llambregues és un bèstia bruta, Vet-ho aquí. Si coneix que som criatures, ai, ai, ai!...,

-Que vols dir que ens treurà d'aquí per posar-s'hi ell?-preguntà en

Lluís.

-I ara! I doncs per què hem matinejat tant? Per què hem perdut la nit? -vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta. -Per què tantes presses, mestre tabalot? Per què tant patir de fred i d'avorriment?

-Oh, coi! -exclama ell.-Hem guanyat sa raó. Pega'm, home, pega'm, si coneixes! Que no és alguna cosa sa raó? Quina culpa en tinc jo que aqueix galifardeu sigu un tros de carn mal batejada, sense principis, ni vergonya, ni llei de Déu? I encara veurem si s'atrevirà a propassar-se. Sa raó... és alguna cosa sa raó. - S'atansà cap a on érem en Lluís i jo i, amb veu baixa i aire misteriós afegí: -Mireu, sa raó és una muralla; però s'hi han de posar soldats as darrera que la defensun i sinó...

-Es a dir que ens haurem de batre? -preguntà en Lluís.

-No, coi, no hi podem res a pinyes. Ens estossaria, ens capolaria. Té un braó de mil dimonis. Ets nostros ajudants han d'ésser s'astúcia i sa prudència. No us en rieu amb aquest posat de llàstima, no. Sa prudència és un arma molt fina, molt retefina.

-I com es maneja aquesta eina? -vaig dir jo amb to despectiu.

-Pse! -féu en Xaneta. -Ja veurem. Per de moment sóc de parer d'amagar-nos. Convé que en Llambregues no ens conegu; que no sépigu qui el gorda es parany. Es meu pare, que va córrer sa guerra carlina, sempre m'ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un cop es parany restu ben solitari, amb es foc i s'arbret, sa basarda s'hi al?arà de gordiana. Creieu-me, ben amagadets i... moixoni!.

Dites aquestes paraules, s'ajagué al mateix lloc, que ocupavem suara a la vora del foc, i nosaltres, el meu cosí i jo, a manca de recurs més satisfactori, l'imitàrem; però jo estava descontent d'en Xaneta. Havia esperat que ell manifestaria més confian?a en la for?a del nostre dret i que m'encoratjaria, traient importància a la meva aprehensió. I no havia resultat així. Ell, que tan solia pintarse- les de valent, s'havia acovardit tant o més que nosaltres.

-Jo no estic pas gaire tranquil- mormolà en Lluís a la meva orella. -He sentit a parlar molt d'aquest Llambregues. Diuen que és un galifardeu tan for?ut que aixeca a pols les portadores de verema més pesants: un home, que no té por de res, que agafa les serps amb les mans i que és tan mala ànima que soterra els gats de viu en viu a la platja. I ara figura't que aquest és el seu parany de cada dia i que no voldrà perdre'l pas. és capa? d'esclafar-nos. Jo crec que hi guanyarem de fugir ans que arribi aquí dalt.

-Fugir! Mai! Que ens mati. Ens defensarem com lleons -vaig respondre amb el respir tot esbufegós d'indignació.

Sí, calia que ens defenséssim; però, com? Ah! si jo hagués tingut l'escopeta del pare, aquella tan bona de dos canons, que mata les llebres a dues-centes passes! Desgraciadament no disposava de més arma que un petit ganivet. Me'l vaig treure de la butxaca i el vaig obrir. Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament que tallava un paper a la correguda quasi sense violència. Però, així que em vaig imaginar l'acció de clavar-lo al pit d'un home viu, se m'estremiren de soca a rel les orelles i se m'adre?aren d'horror els cabells. No, lluny de mi tal intent! Ferir a cops de gavinet era cosa d'assassins. Em defensaria a mossegades i cops de puny.

Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara d'un costat, ara de l'altre. A cada moment s'incorporava, treia el cap per sobre el marge i traüllava per entre les mates. Després, com si aquell tripijoc no bastés a la seva nerviositat, se posà a passejar de quatre grapes. Furetejava d'ací d'allà, passava per davant de la foguera com un galàpat monstruós, se perdia en els replecs torrentosos de la muntanyola... anava, venia, voltava... Que redimontri devia cercar? A la fi s'aixecà dempeus. Portava un roc tan gros que amb prou feines podia abra?ar-lo i sostenir-lo apretat contra el pit i, trampalejant, trampalejant, anà a deposar-lo al damunt del marge, que formava la cresta del turó. Tot seguit n'hi traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era, de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les mateixes astelles, que en trauria, ens plan?onaria al seu gust; i nosaltres no podríem pas res contra la seva for?arra. En canvi, si mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó, l'escometíem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al damunt, molt seria que no l'estaborníssim ans que pogués arreplegar- nos. Però era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacés? Amb quin dret podíem escometre un pacífic vianant, que encara no ens hauria causat cap dany? Aleshores sí que perdríem aquella raó, que en Xaneta ponderava tant suara mateix, i donaríem a l'atacat el dret d'allisar-nos l'esquena amb aquella plan?onada, que tant temíem. I tothom ens diria: ?Massa poc! Us està bé!? No, jo no ho permetria pas. Valia més exposar-se als perills més grossos ans que despullar- se de la justícia, que ens assistia.

Amb això, vaig acudir al costat d'en Xaneta i vaig advertir-li els meus escrúpols, avisant-li que ni en Lluís ni jo no agrediríem ningú que primerament no ens hagués maltractat d'obra. -Volem carregar-nos de raó -vaig afegir -i ens estimem més ésser màrtirs que facinerosos. Aixi, doncs, para ment a comprometre'l, entens? No ens facis baixar la cara. Deixa't d'arreplegar pedres, que no han de servir de res i... apa! tornem al nostre cau.

Semblava que el xicot ni tan sols m'escoltés. Estava situant una de les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a bra? i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu treball. A la fi es redre?à, esguardà tranquil·lament els dos rocs enormes, que a poca distància l'un de l'altre havia posat sobre el marge, entre les mates, i, després, encarant-se amb mi, va dir-me:

-Que t'empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit? No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m'he tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau... i a una pau xalada, si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira d'esquena. -Va abra?ar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la seva les cares d'en Lluís i jo, va dir-nos baixet i falaguerament: -Riurem, creieu-me, riurem. No es xautarà des nostro parany en Llambregues.

-Apa, doncs -va saltar en Lluís impacient,- explica't d'un cop!

-Es una facècia xalada -va respondre en Xaneta amb un riure ple d'emoció. -No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de veure'ns. és sa bona ocasió. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres a dalt de cada un d'aquests rocs.

-I què en traurem? -vaig botzinar. -Enfileu-vos-hi, coi! Que és cap mal això? Ja m'explicaré en acabat.

Vàrem obeir. -Molt bé! -exclamà en Xaneta -així mateix, ben drets, ben encirats. Ordi! D'un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i ses vostres cames no sigun d'una sola pe?a. Sembleu dos homenassos. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! àngela!... estufades, esbalandrades... Ara, entortolligueu-vos es tapaboques entre coll i closca ben amunt. Qui no pensarà que sou dos americanos? No en pareu poca de mota ?crosta!

Va córrer a la foguera i en tragué dos fumallots abrasats de la punta.

-Teniu -va dir, posant-nos-els a la boca, -fumeu. Això fa homo.

Se va girar del revés el gec i la gorra, que eren folrats d'una llaneta virolada, i se'ls engiponà d'aquella guisa.

-Sa meua mare mateixa, que passés pes camí des collet, no em coneixeria. Jo figuraré sa vostra criatura. Trescaré, saltaré, guimbardejaré... Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres al?àries... Per això futisquejaré a propet vostre. Que no us escapu es riure, carets... No és cosa de gresca; ens hi va de ses costelles.

Dit això, s'apartà per examinar-nos d'un tros lluny i, entusiasmat de la seva propia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot repetint de baix en baix a tall de víctors: -ordi, ordi, ordi!...

No vaig poder menys d'admirar l'astúcia del brivall. Per què no havia de donar resultat? Des del peu del turó, a l'escassa claredat d'un quart de lluna, havíem d'oferir, efectivament, l'aspecte de dos homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria perdre temps en pujar a un cim que no li servia de camí per a anar dretament a cap altre paratge. Però, anèu a saber com s'ho pendria. I si endevinava la treta, que volíem jugar-li, ell pla que ens la perdonaria!

Amb aquests pensaments el cor se m'encongia amb tremolins; i quan un estossec aspre m'advertí que el terrible parador anava a presentar- se al camí descobert, l'esperit se m'esborneià de tal manera que vaig témer perdre l'equilibri i caure daltabaix del meu pedestal.

-Ara vé... alerta! -va advertir en Xaneta a mitja veu.

De primer no vaig adonar-me sinó d'una ombra llarguíssima, que invadia el cami descobert i s'hi movia a la manera de la d'un núvol passatger. Després vaig distingir l'home, que la projectava als raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era el mateix que suara havíem llambregat més avall dins el camí clar de les vinyes, amb el seu ramàs a coll i les seves gàbies a la mà.

Igual que aleshores semblava ara també que caminés d'esma, brandant amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes. Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de trobar-lo ocupat! Era capa? de no adonar-se de nosaltres fins que ja fos dalt del turó, quan ja la nostra estratagema seria inútil.

Una relliscada d'en Xaneta, no sé si casual o intencionada, provocà una sorollosa rodoladissa de pedruscall, que esverà el caminant. Aleshores l'home s'aturà en sec, va alzinar-se i restà immòbil com una estàtua, mirant cap allà on érem. Després, astorat d'ulls i bocabadat, passejà diverses vegades la vista de l'arbret a nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabés avenir-se de les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu que triomfava de l'ombra i de la distància. -Ara és el moment crític -vaig pensar tot corgla?at. I, en adonar-me que l'home, després de vacil·lar una estona, avan?ava resoltament cap al nostre turó, vaig espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a fugir cames ajudeu-me.

Però ans d'haver executat la covarda acció, que ja el meu esperit es precipitava a iniciar, l'home temut va aturar-se de nou, i el seu aturament suspengué el meu impuls. L'enemic no es llan?ava a l'assalt. Només s'havia aproximat unes quantes passes per observar- nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament, enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants. A la fi es degué convèncer de com se les havia amb antagonistes superiors a les seves forces, reculà com afrontat, pegà una giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegué costa avall en un dir Jesús.

En Lluís i jo encara romanguérem una bella estona immòbils, petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra part, no estava pas ben segur que el fugitiu no mudés d'intent i comparegués altra volta. En canvi en Xaneta s'havia tranquil·litzat tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda com a un rellotge, féu acció de desdujar un cap de llivant i d'amollar-l'hi tot de pressa i, finalment, el perseguí amb un pam i pipa a dues mans tan teclejat com si n'hagués d'eixir una burlesca sonata de clarinet, que l'acompanyés en sa marxa.

Aquests gestos m'encoràtjaren, i, aleshores en Lluís i jo davallàrem dels nostres pedestals i no sabíem el que ens passava. Després de l'opressió de cor, que havíem sofert, ens sentíem alleujats, respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la vivesa de tantes d'emocions, bategàvem de dents i tremolàvem igual que si acabéssim de sortir d'un bany fred. No sé quantes de vegades ens abra?àrem, tot saltant i rient i follejant.